Potser mai no estendré ni branques ni brancons. Algun dia allò que sóc i allò que faig exhalarà una mena de perfum, seré flor i flairaré una mica, com per al meu propi plaer, i llavors acotaré el cap, aqest cap que en Kraus diu que és caparrut, beneit i orgullós. Els braços i les cames se m'afebliran de manera extranya; l'esperit, l'orgull, el caràcter, tot, tot es trencarà i es pansirà i jo seré mort; bé mort de debò, no, només mort en certa manera, i després encara aniré tirant, vivint i morint uns seixanta anys més. Arribaré a vell. Però no sento pas temor de mi mateix. No em faig pas por.
